Ja tenim els microrelats finalistes d’aquesta edició.
Finalistes microrelats en català 2022:
1 A les palpentes
2 Assassinat passional
3 Cadeneta
4 El lladre
5 El millor deixeble
6 En fila
7 Expiació
8 Instruccions bàsiques del joc “Era Nova”…
9 Molí Vell
10 Rumors
Finalistes microrelats en castellà 2022:
11 ¿Qué ocurrió con el Señor Martín Rivero?
12 Amor artificial
13 El psiquiátrico
14 El viejo de la montaña
15 Epífora
16 Futuro perfecto
17 Henry (s)
18 Intercambio
19 La cortina
20 TOC
1. A les palpentes per Eugènia
Estirava la corda tan ràpid com podria, l’únic que escoltava eren els seus propis crits esmorteïts per l’aigua, i el repicà de la bombona contra les parets de la cavitat subaquàtica. La llanterna il•luminava intermitentment el camí, a cada instant de foscor punyent, apareixia el seu company, desintegrant-se en un bromall de sang i neoprè.
Una estrebada la va fer parar en sec, girant-se sense tenir clar cap a on, va veure el nus que s’havia format entre la corda i una de les vàlvules de la bombona. A correcuita es va posar a desfer l’embolic. Fins aquell moment no s’havia fixat en com tenia les mans, amb la pell sagnant pels estrips provocats per la corda i les roques a les quals s’havia agafat en la fugida.
Alliberada, abans de tornar a emprendre el camí, va apuntar amb la llum per on havia vingut. El ser, fosc com la penombra, filamentós com el petroli, es va deixar veure. Paralitzada per l’horror, amb un esforç ingent, es va girar agafant la corda a les palpentes. Ja podia veure la llum de l’entrada, el seu refugi, allà on no la perseguiria.
2. Assassinat passional per Gascons
La tinenta Gascons entrevista a la primera sospitosa: l’amant, amb un físic feble i un tarannà vulnerable sembla no haver matat mai ni una mosca.
Reconstrueix els fets: els amants es troben al migdia per viure el seu idil•li amb desenfrenament.
La calor és enganxosa. La gran estrella diürna domina el cel.
No escatimen carícies.
Vora el riu, entre els còdols amuntegats a la riba i els esquitxos dels vailets que es banyen; ella li fa pessigolles a l’esquena rugosa i ell amb les mans fornides l’acarona.
De cop, una fiblada assassina, un agulló punyent, li travessa el cor i tot i la defensa i resistència, no pot combatre la ferida i cuetejant amb fervor deixa anar les últimes alenades i mor.
La perspicàcia de la tinenta li fa veure que alguna cosa no encaixa.
Inspecciona l’indret i descobreix camuflada entre els brancals a la taràntula que li ha clavat amb rancúnia l’estocada. La gelosia se li menja les entranyes.
Els ulls plens d’ira la delaten com a l’assassina i no la pobra eruga que sospirant d’amor plora desconsoladament la pèrdua del seu llangardaix.
La tinenta Gascons, cap de les formigues detectives, ha resol diligentment un cas difícil.
3. Cadeneta per Segimona Botons Julivert
Un vigilant d’una galeria d’art que estava avorrit, es va posar a mirar les pintures exposades.
Encuriosit per una cadeneta que penjava d’un dels quadres, s’hi va atansar. A la pintura hi havia pintat un oceà i un barril amb un nàufrag trist que amb el dit assenyalava cap avall, on just a sota hi havia la cadeneta penjant.
Era una cadeneta típica dels taps de la banyera. Ingènuament va pensar que algú se l’havia descuidat, i va decidir treure-la d’una estrebada. Es va sentir un plop. Per sorpresa seva, la cadeneta tenia un tap lligat a l’altre extrem: òndia, exclamà amb el tap a la mà.
Un soroll de banyera buidant-se li va fer alçar la mirada. I encara va ser a temps de veure com un remolí d’aigua s’escolava pel forat d’un desguàs pintat a baix de tot de la tela, on abans hi havia hagut el tap. El forat també va engolir el barril i el nàufrag que se’l va mirar agraït mentre li feia adéu amb la mà.
El desguàs també va desaparèixer. El llenç del quadre va quedar blanc, i el rostre del vigilant encara més.
4. El lladre per Terra Baixa
Fa temps que les reté en una estança de vidre. N’està encisat, d’elles. Bada, mirant-se-les, i li cau la bava quan intueix que té les més perfectes i atractives.
Venen a ser les ninetes dels seus ulls, ves.
Generalment, busca les seves víctimes als instituts, a les universitats, a les sales de lectura, a les acadèmies i a les llibreries de referència.
Així, quan en clissa una que el captiva especialment, patapam, se la fa seva de seguida i la deixa amb la resta de retingudes.
Aquesta fal•lera seva, és evident que fa anar de cul a la gent que treballa al camp de les lletres, que de mica en mica, s’han quedat sense l’esfèrica i admirada grafia.
Perquè ell, era una eminència esquivant els agents de seguretat…
…fins que s’ha arriscat massa i l’ha cagat de ple:
s’ha endut les dues perles del quarter general, que ara llueix així:
M-SS-S D’ESQUADRA
Es diu que sí, que i tant, que de ben segur, que està clar que les lletres “o” seran aviat als teclats i als llibres d’arreu.
Mentrestant, heu de saber, que gairebé prenc mal per escriure aquestes quatre ratlles.
5. El millor deixeble per Sempre Aprenent
Sempre deies que era el teu millor deixeble. L’art de fer autòpsies requereix d’unes habilitats molt concretes, i jo les tenia totes. A excepció de paciència, però ho podíem millorar, repeties mentre jo em mossegava el llavi.
El primer premi va ser quan em vas deixar fer la primera tot sol. Supervisat clar. Vaig fer-ho millor que als llibres. Tot registrat, pesat, mesurat. No em vas posar un deu perquè no se’m pugés al cap, vas dir. Un vuit. Així milloraràs.
El segon premi va ser quan, malauradament, et vaig haver de fer l’autòpsia a tu, estimat professor. No vaig deixar que les llàgrimes em distraguessin. Vaig ser encara més metòdic del normal. Sense gens de pressa. Les incisions van ser lentes per ajustar la profunditat ideal, el trencat de les costelles mil•limetrat per no tocar les pleures. Vaig disseccionar cada vena amb l’amor d’un ebenista que adora la fusta. Tot per treballar la maleïda paciència, com no deixaves de recordar-me.
Vaig pensar fins i tot a treure’t la bena que et tancava la boca per preguntar quina nota em posaries, però haguessis cridat amb aquells ulls injectats en sang pel dolor i m’hauries baixat la mitjana.
6. En fila per Pepa Morros
La imatge repugnava. Tant, que fins un acte reflex i instintiu l’empenyé mig pam enrere, mentre els ulls procuraven verificar de reüll que estaven veient certament el que creien haver vist. El cos de l’encarregat penjava d’un dels ganxos, revessant un bon doll de sang per la boca, a la mateixa cadena on desfilaven tots els porcs escorxats, meticulosament arrenglerats i puntuals. Tots cap per avall, però –quines sarcàstiques paradoxes!– ja sense el cap que donava nom a l’expressió. Tampoc l’encarregat el tenia, però en delatava fàcilment la identitat aquella bata blava que ara s’esbardellava amb les ganivetes que obren les canals. Tan sols el gest d’apartar prest la mirada d’aquella escena ominosa impedí que una gitarada acabés esquitxant aquell escenari ja prou sinistre i aflictiu.
El fàstic queda aviat enxopat pel sentiment de culpa. No han de passar gaires segons per constatar atònit que no ha pitjat el botó que tocava; i el pitjor de tot: ha premut el que no s’havia de pitjar mai… Quan advertí a direcció que no tenia gaire experiència en aquella tasca i que confiava que això no causés cap daltabaix a l’empresa, ja s’adonà que no ho tingueren prou en consideració.
7. Expiació per Bartleboom
L’Enric sempre havia odiat el taronja fosforescent de la nit barcelonina. La manera com il•luminava impúdicament les habitacions li provocava basarda. Aquest va ser el factor principal que el va portar a buscar feina als afores, i llogar una casa petita en un poble diminut. Cada nit somreia davant l’espectacle d’un cel negre com una pupil•la. La seva dona, en canvi, trobava inquietant aquella manca absoluta de llum. Va confessar que li recordava massa a la foscor del fons del mar, la que s’obre sota els teus peus quan busseges en aigües massa profundes. Un hi podria caure, deia, i no sortir-ne mai. Tenien la mateixa conversa dia si, dia també: l’Enric parlant dels preus de la ciutat, la Mireia de les bones escoles. Sabien, però, que el vertader problema estava sobre els seus caps. Per això, quan aquell 10 d’octubre la taca de contaminació lumínica es va arrancar del firmament i va aterrar, aracnoide, a la ciutat, els dos van pensar que el seu matrimoni estava salvat. Llàstima que al cap de pocs dies les llargues protrusions del núvol, que entraven per les finestres com una última plaga divina i imparable, convertissin en cadàvers els seus cossos abraçats.
8. Instruccions bàsiques del joc: ‘ERA-NOVA’ per Papavullpa
1-. Ets una fitxa-humana que es mou per un tauler.
2-. Tens assignats 100 punts de crèdit, visibles en tot moment mitjançant dues pantalles adherides al teu pit i esquena.
3-. Tens que fer mèrits per tal de fer créixer el nombre. Per baix de 50 el color canvia del blau al vermell i entres en ‘estat crític’. Per baix de 10 el color canvia al groc.
-Com fer punts:
1-. Obeint en tot el que et dicti la classe dominant política-econòmica, mitjançant les notícies i els mitjans de control.
2-. Treballant de deu a dotze hores diàries en contracte establert.
3-. Pagant els impostos puntualment i sense demora.
4-. Comportant-se en tot moment -sense alteració emocional i argumental- com un ciutadà educat, correcte i respectuós amb les lleis.
5-. Denunciant les accions inadequades d’altres fitxes-humanes.
-Advertències:
1-. Per baix dels 50 punt no tens accés al transport públic, ni a comprar comestibles ni dret a viatjar, desplaçar-te a peu o canviar de comunitat autònoma o país.
2-. Per baix dels 10 punts no tens dret a habitatge i ets cadàver: carn d’escorxador!
-Objectiu del joc:
Consolidar un estat policial on les fitxes-humanes siguin esclaves.
9. Molí Vell per Artur Reibo
Tan sols volia entrar un capvespre al restaurant Molí Vell per poder escriure amb la por per dins la pell, igual que havien fet Shelley i Byron amb Villa Diodati. Potser d’aquell quadern d’escola hi naixeria un nou Modern Prometeu o una versió d’El Vampir.
A les sis ja fosquejava, així que va agafar la bicicleta i per l’antiga carretera que unia els dos pobles va arribar al que havia sigut un restaurant de qualitat.
Va deixar la bicicleta a terra amb la cadena ressonant a la foscor. Amb el lot del pare va creuar l’era que separava el pou amb forma de molí de vent i l’entrada del restaurant. Les portes eren obertes. Era un bon amagatall pels drogoaddictes i un bon llenç pels grafiters. Va creuar el rebedor i es va asseure a terra al mig del gran menjador. Llavors va començar a escriure al quadern. I quan no duia ni mitja pàgina, un sou metàl•lic provinent de la cuina li va gebrar la sang…
Dies després van trobar el cadàver a dins del restaurant en avançat estat de descomposició. Al costat hi jeia un quadern on hi havia escrit: «Tan sols volia entrar un capvespre…».
10. Rumors per Armand Blanch
En Francesc, metge de professió des de fa més de quatre dècades, no ha vist mai res tan esfereïdor. Si aconseguissin salvar l’individu desventrat que li han dut al quiròfan seria una gesta mèdica excepcional que rubricaria la dilatada carrera, ja a les portes de la jubilació. El pacient es troba en un altre llindar: entre la vida i la mort. Ajagut de costat perquè la immensa catana ensangonada no malmeti encara més els òrgans vitals, la màxima cura en cada moviment de la intervenció és crucial per evitar que aquesta salvatjada tingui un desenllaç funest i amarg. S’hi ha ben esplaiat, el pertorbat que ha esguellat aquest home! Què coi tenia al cap, el psicòpata que l’ha intentat esbaconar?!
També als quiròfans saben córrer els rumors… Que si un veí del davant, que si una venjança encolerida per haver-li violat la filla… Sempre se’n fan moltes, d’hipòtesis i conjectures.
(…)
L’operació clou amb èxit. L’individu se salvarà! L’orgull d’en Francesc s’enfila fins als núvols; rep felicitacions d’arreu.
El que rep en sortir de l’hospital és un whatsapp del fill.
“No t’espantis, però he hagut de fer una bestiesa. Passa per la comissaria del barri i ho entendràs tot…”.
11. ¿Qué ocurrió con el Sr. Martín Rivero? per Penélope
Según hemos podido saber, el barco pesquero Redes de Poseidón se hundió entre las 9 y las 10 del pasado día 15 de febrero. El único superviviente es Martín Rivero, un hombre entrado en años y sordo de nacimiento, que aún no se ha podido comunicar con la policía. Se espera que, una vez sobrepuesto a esta terrible conmoción, ofrezca un testimonio capaz de ayudar a esclarecer las causas del siniestro. Mientras tanto, una insistente pregunta surca la bruma del pueblo del que partió la embarcación: ¿cómo es posible que, dentro de una tripulación de curtidos marineros, el único superviviente sea el menos preparado para un naufragio?
La respuesta es unánime entre los demás pescadores: el mar no obedece a la lógica. Por el contrario, en el centro del pueblo ya se habla de sabotaje o negligencia, aunque la policía ha decidido no pronunciarse al respecto. Sin embargo, existe una tercera posibilidad, susurrada siempre con voz infantil, y pronunciada con la reverencia con la que se desvela un secreto: Martín Rivero, sordo de nacimiento, fue el único que no escuchó el canto de las sirenas.
12. Amor artificial per Replicante J.B.
—Siento decirlo, cariño, pero creo que debemos darnos un tiempo. Esto no está funcionando —el hombre camina inquieto de un lado a otro mientras Imelda, inmóvil e inexpresiva sobre el sofá, lo sigue con la mirada. Se ve hermosa bajo todo aquel maquillaje y el vestido escotado de noche, parece un maniquí exhibido en el escaparate de una tienda de lujo—. Sé que los amantes artificiales sólo están para aliviar la soledad de aquellos infortunados en el amor. No obstante, creo que en algún momento he llegado a ilusionarme de verdad, y ese es el problema, que no hay nada real en esto. Es decir, podemos charlar, divertirnos juntos y hacer el amor, pero todo es una simulación. Ningún corazón verdadero late ahí dentro. En su lugar hay microprocesadores ejecutando órdenes y algoritmos entrenados para simular un comportamiento afectivo predeterminado. Nos estamos engañando y yo no puedo seguir fingiendo, lo siento —y de un portazo abandona el departamento.
Imelda permanece allí petrificada un momento más. Luego toma el teléfono y marca el número de la compañía Robotics and artificial intelligence development.
—¿Sí, hola? Me comunico porque tengo un serio problema, mi amante artificial acaba de abandonarme.
13. El viejo psiquiátrico per Jean Michel
Las impetuosas olas del océano golpeaban con violencia los acantilados de la remota isla donde se erguía fantasmagórico el viejo psiquiátrico.
─¡Bienvenido a nuestra casa señor inspector! Esta es la primera visita oficial que recibimos en años. ─articuló con amabilidad la directora─ Como usted mismo puede comprobar todos nuestros internos se encuentran perfectamente controlados y cuidados.
Una aséptica sala reunía a varias decenas de pacientes uniformados con amarillentas camisas de fuerza y miradas perdidas.
De repente una de las internas se aproximó a la autoridad y lo besó en la boca, siendo fuertemente reprendida por los conserjes.
Al terminar la visita la directora del centro le preguntó si todo había ido bien. La autoridad se sacó un arrugado y ensalivado papel del interior de su cavidad bucal y lo leyó:
«Todos los sanitarios hemos sido secuestrados por los enfermos, son unos impostores. Por favor. Ayúdenos»
─Lo ves. Te lo dije. Por cosas como esta quería yo hacer antes el simulacro. No podemos permitirnos ni un solo error.
14. El viejo de la montaña per Constanza de Aldana
Era noche cerrada. Sentí los ladridos de los sabuesos acercándose a mi guarida. Me levanté y miré hacia el valle. Por la ladera subía una procesión de aldeanos furibundos que portaban antorchas y proferían gritos de odio. A duras penas lograban contener el ímpetu de los perros. No sé qué fue lo que les impulsó a venir a por mí, un viejo inofensivo que ya había olvidado las antiguas pendencias. Vivía con los frutos del bosque que rodeaba mi cueva, no me metía con nadie y ellos tampoco se acercaban a importunarme. Pero ahora debía darme prisa, los aullidos se escuchaban cada vez más cerca. Si me atrincheraba, prenderían fuego en la entrada, donde yo tenía leña apilada para el invierno. Y si huía montaña arriba, los perros no tardarían en alcanzarme y clavar sus fauces en mis carnes macilentas. Salí al claro, una pálida nube cruzó fugaz la blancura de nieve de la luna llena, ululó la lechuza. Llegaron y me rodearon, con esfuerzo les dije que se fueran, que no quería trifulcas, que mi vida nada valía ya. No retrocedieron, abrí la boca y los cubrí de fuego, luego volé de allí, lejos.
15. Epífora per R2D2
Mis viajes en el tiempo comenzaron apenas unos meses antes de mi última muerte. Se acercaba el vagón del metro. Un hombre venía corriendo por el andén y me empujó sin querer. Sentí como caía hacia las vías y cerré los ojos. La gente gritó.
En el último momento alguien me sujetó. Era una mujer. Tenía unos ojos negros tan grandes que me pude ver reflejado en ellos.
Me incorporé. Había gente fumando en el andén. Algunos leían el periódico. Ni un solo móvil.
No sé cómo, pero había retrocedido cuarenta años en el tiempo.
Tras pasar unos días en mi nuevo momento, me volvió a pasar. Un coche me atropelló al cruzar la calle. Lo siguiente que oí fue un carruaje tirado por caballos. Con ella dentro. Eran los años veinte.
Durante los siguientes meses, los saltos en el tiempo se repitieron. En todos ellos, un peligro inminente. Y mi reflejo en sus ojos.
Así hasta que un día me tropecé bajando las escaleras, y me rompí el cuello. Allí estaba ella de nuevo. No pude dejar de mirarme en sus ojos negros mientras me acariciaba el rostro.
─Ya vale ─me dijo─. Vámonos para casa.
16. Futuro perfecto per Eudora
—El primero te hará rica. Con el segundo serás feliz para siempre —le dijo Maru, la tarotista cuyos dedos sarmentosos hacían y deshacían parejas con una sagacidad legendaria en la comarca. Alentada por esa visión de futuro, la joven eligió a uno de sus pretendientes: un chico tímido de familia humilde que había empezado a trabajar como maestro de primaria.
Él la sorprendió con un viaje a Nueva York para su luna de miel, en el que sin duda invirtió varios meses de sudor y tiza. Allí fueron tan felices que, cuando de repente ella se despertó tirada sobre un suelo de asfalto humeante, atrapada debajo de su asiento y rodeada de metales retorcidos, le costó comprender que el avión de vuelta se había estrellado justo después de despegar. No encajaba con la euforia que aún podía sentir como un cosquilleo en los brazos, en la nuca, en los labios. Oía sirenas y voces pidiendo auxilio y ella solo pensaba: «no puede ser».
Él perdió la vida. Ella, una pierna y un embrión sin latido. Poco después, recibió una indemnización millonaria que confirmó la profecía de Maru, la que nunca se equivoca.
17. Henry(s) per SNIXX
—Henry, hago esto por tu bien. De esta manera tú…y por ende en un futuro yo, nos detendremos. Hemos hecho mucho daño. No estamos bien. Nuestra mente funciona diferente, y a veces hay que cortar de raíz antes de que el mal se extienda. Eres malo. Puede que no ahora, pero…lo serás. Y no dañarás a un simple gato. ¡Arrebatarás vidas humanas! ¿Entiendes eso?
Se rascó la cicatriz de su sien, nervioso. El niño de 5 años negó con la cabeza. No comprendió ni una palabra desde que aquel desconocido había aparecido de la nada mientras él diseccionaba a su gato con un cúter. Tampoco comprendió porque el hombre agarró una piedra con la mano temblorosa. El primer golpe lo atontó. La sien le sangraba. El segundo lo enrabió. El tercero lo esquivó y por instinto, rajó la garganta de su atacante. El niño lo observó desangrándose en su patio trasero, la adrenalina y un sentimiento de confort recorriéndole el cuerpo. Le había gustado. Y tenía la sensación de que le iba a gustar por mucho tiempo más. Miró por última vez a su víctima, reconociéndose por un segundo en aquellos exánimes ojos azules.
18. Intercambio per Samarkanda
Miguel se desespera al otro lado del espejo. Como cada miércoles desde aquella infausta sesión de espiritismo, ya va para dos años, cuando la médium, aún inexperta y bastante nerviosa, se hizo un lío con las almas en pena que pululaban por la sala y la del tío Jorge atinó a colarse de rondón en el cuerpo del asustado Miguel, que de repente se vio confinado tras el cristal. El tío Jorge, feliz de verse de nuevo corpóreo, se negó de plano a deshacer el cambio y cada miércoles vuelve a la casa de visita, se acerca al espejo para atusarse el bigote -SU bigote, se indigna el muchacho-, y aprovecha para guiñarle un ojo, mientras Miguel, mera sombra evanescente, no puede más que golpear infructuosamente el vidrio.
19. La cortina per Demente Corriente
Desde que nos mudamos a esta casa, he mirado la cortina del baño con inquietud, hasta se podría decir que con miedo. Cada vez que me sentaba en el inodoro, situado frente a ella, la observaba acongojado, en silencio. A veces, creía ver sus pliegues moverse, como si hubiera algo dentro. Por eso, cuando tenía que descorrerla lo hacía con sumo cuidado, con enorme respeto, igual que si estuviera acariciando a un león hambriento.
Mi pareja se burlaba de mí, me llamaba loco y necio.
Hoy la cortina, seguramente cansada de sus mofas, la ha atrapado entre sus dobleces y la ha devorado en un momento. Antes de que desapareciera dentro de sus fauces de plástico, he visto la sorpresa y el terror en sus ojos, mientras me pedía ayuda a gritos y hacía aspavientos. «¿Quién ha resultado ser el necio?», pensaba para mis adentros, al tiempo que contemplaba la dantesca escena inmóvil, pasmado, boquiabierto.
Es un alivio saber que no estoy loco. Ahora debo buscar más víctimas. La cortina del baño necesita más alimento.
20. Toc per Testa
Terminó de trazar el pentagrama en la pizarra y se dirigió a la ventana. Por el camino se le escurrió la tiza de la mano y aterrizó en el suelo, pero el desorden nunca la había puesto nerviosa. No como a aquel pobre chico que estaba a punto de cruzar la calle. Sabía que venía del loquero; siempre tenía cita con él antes de su lección de piano.
Vio cómo el chico respiraba hondo mientras el semáforo cambiaba de color. Tal vez aquella vez lograse cruzar el paso de cebra como una persona normal. Comenzó pisando solo las rayas blancas. ¿Qué pensaba que ocurriría si incumplía aquel extraño ritual? A mitad de camino, sin embargo, consiguió enmendar la marcha sobre los trozos de asfalto negro.
¡Por fin! Se alegró por el chico, aunque poco le importaban sus méritos psicológicos siempre y cuando siguiera pagando las lecciones. Enfiló hacia el piano, con tan mala suerte que pisó el trozo de tiza que se le había caído antes. Resbaló hacia adelante y oyó un crujido cuando su cuello impactó contra el borde del piano. La enorme tapa cayó.
Entonces sonó el timbre.
Vols contactar amb nosaltres?
Contactar